LAIA A L'INSTITUT DE LES MERAVELLES al CINECLUB DE L'IES PARE ARQUES

CINE-CLUB A L’INSTITUT.

PROJECCIÓ 115a:

LAIA A L’INSTITUT DE LES MERAVELLES (2011)

(Laia a l’institut de les meravelles)

- DIRECCIÖ: Josep ALCOVER i els alumnes de Batxillerat de música.

- GUIÓ: Josep ALCOVER.

- PAÍS VALENCIÀ. 2011, musical, color, 55 min. V. O. (català).

- FOTOGRAFIA: Josep ALCOVER.

- MÚSICA: Arthur Caravan.

- INTÈRPRETS:  Berta Íñiguez, Carla Nacher, Enric Moltó, Andrea Crespo, Santi Cervilla, Mario Coloma, María García, Ana Camps, Albert Faus, Albert Ripoll, Ainoa Brotons, Hannane, David Pascual, Ruben Galera, Moisés  Crespo,Josep M. Sanchis, i la resta dels alumnes de Patrimoni Musical Valencià de 1r de Bat de l’IES Pare Arques de Cocentaina.

 Cartell de la pel·lícula (Mario Gómez).

Quasi no ho podem creure però resulta que la projecció 115a del cineclub va i es una pel·lícula nostra, feta a casa per un conjunt de persones treballadores dirigides pel professor del departament de música Josep Alcover. I sí, es tracta d’un migmetratge en vídeo, però per a nosaltres i per als actors és de fet una pel·lícula com les del cinema. Perquè els actors han sigut els alumnes de l’institut que han fet el possible per interpretar allò que Josep Alcover els indicava. Perquè no contents amb la difícil feina d’actuar han hagut de cantar les cançons del grup alcoià Arthur Caravan i perquè ho han fet realment molt bé. Utilitzant de vegades el temps que l’optativa de 1r de Batxillerat “Patrimoni Musical Valencià” els permetia, però també utilitzant una bona part del seu temps lliure, perquè els actors han vingut a rodar quan ja les classes havien acabat, perquè han hagut de desplaçar-se fora del poble per rodar algunes escenes, perquè han hagut de matinar quan no els tocava, perquè han demostrat tenir il·lusió i ganes de concloure bé el projecte. I ho han aconseguit.

Josep Alcover ja venia demostrant les ganes de realitzar un projecte audiovisual i musical com aquest. Els cursos anteriors l’hem vist adaptant la història del Tirant Lo Blanc a totes les llengües vives de l’institut a través de la mirada del còmic. L’hem vist rodant una història utilitzant una efectista tècnica de la fotografia fixa animada pels zooms

LA HISTÒRIA

Laia és una alumna de batxillerat d’un institut qualsevol on les coses transcorren amb la normalitat i la monotonia amb què normalment transcorren les coses. Els professors de l’institut de Laia fan la seua feina, però sense apassionar-se massa (per dir-ho suaument), Laia és una alumna amb una sensibilitat especial i tal vegada per això és precisament ella qui veu una possible eixida per a trencar una mica amb la rutina que l’angoixa. Una aparició fantàstica que ens condueix a l’univers creat per Lewis Carroll a la seua obra Alícia al país de les meravelles (també present al títol de la pel·lícula) la farà creuar a l’altre costat de l’espill on les coses poden ser d’una altra manera. Tal vegada com cadascú vol que siguen. Lluny dels seus companys adormits i dels seus professors avorrits Laia descobreix que un altre món és possible. Però el món fantàstic no està mancat de perills doncs la Regina de Cors pot glaçar-te d’una mirada o d’un cop de veu (vaja autoritat la de Carla Nacher!). A la fi la pel·lícula no sols és un càntic al treball coral i fet entre tots (genial l’escena del ball final on participen alumnes i professors al pati de l’institut on llueixen les columnes pintades també per alumnes i professors sota la direcció del Departament de Plàstica), sinó també a la llibertat individual de cadascú i al respecte per la diferència. En aquest cas cal destacar a parer meu l’escena rodada al Col·legi El Bosco, on un xiquet increïble (Brotons) interpreta a la perfecció el rol de l’alumne obligat a ser com els altres, a fer com els altres. Tot això sense que hi haja mala voluntat en la mestra (també molt bé Andrea Crespo), sinó només la reproducció dels estereotips que hem après d’altres i que repetim sense pensar (molta atenció a la lletra de la cançó).

També m’agradaria destacar les dificultats tècniques que comporta un treball com aquest i com les ha intentat resoldre Josep Alcover. D’antuvi cal saber que ha rodat només amb una càmera, amb el que això significa, és a dir, la dificultat de combinar els enquadres, de vigilar la posició de cadascú a l’hora de repetir l’escena des d’un altre angle i de controlar fins i tot la roba dels alumnes que pot canviar en qualsevol moment, més encara si cal rodar una escena entre dos dies. A banda d’açò està la qüestió del so, captat de forma directa amb un micròfon sostingut d’una perxa, però sotmès a les inclemències pròpies d’un institut: portes que s’obrin, alumnes que criden des del fons d’un corredor o timbres que sonen en el pitjor moment. Finalment Josep va descartar el doblatge de les escenes tal i com volia en un principi. Després calia ajustar perfectament les escenes amb música. Una música directa, alegre i molt efectiva, cedida generosament i amb molta il·lusió pel grup alcoià Arthur Caravan. Cedida sense la veu del cantant, perquè ahí havia de col·locar-se la veu dels nostres cantants.

Les escenes musicals resultaven molt difícils, i cal destacar ací l’esforç i els magnífics resultats extrets pels alumnes. L’excel·lent veu de Berta Íñiguez, qui no deixa d’aprendre de la mà del cantautor contestà Andreu Valor i que ja ha actuat en molts escenaris importants com València o Barcelona. També la magnífica veu i interpretació de Mario Coloma, en una escena rodada al teatre de Castelló de la Ribera. I el descobriment de la portentosa veu d’Enric Moltó, que se’n surt perfectament en una cançó ben difícil. I en fi, les veus de tots aquells que s’han esforçat per fer una cosa que no està a l’abast de tothom.

Un projecte genial, que encoratja la nostra malmesa educació pública a continuar endavant i a fer front a aquests temps que, a cara de gos, se’ns posen endavant desprestigiant de vegades la nostra feina i reduint-la a un simple tràmit de 20 hores setmanals. Ací hi ha treball, com veureu o haureu vist. Un treball de molts, també sobretot un treball de Josep Alcover, però a la fi de molta gent (alumnes, músics, professors, dissenyadors de vestuari, plàstics, tècnics de so, etc.) que desinteressadament s’implica amb il·lusió per fer que l’educació i els instituts no siguen llocs grisos on es creuen els dits perquè el matí acabe sense cap desgràcia sinó que siguen llocs on aprendre a treballar junts i a conviure. A crear, en definitiva, perquè segurament la creació és la millor eina de resistència contra aquesta dèria d’eixugar-nos l’avenir, de retallar-ho tot menys els cabells que vertaderament s’haurien de retallar que ni són els nostres, ni són els del nostre futur representat pels nostres alumnes.

Josep M. Sanchis.

www.cineclubiesparearques.blogspot.com