CANTAUTORS

Una antuga alumna, Marta, em va demanar que fa un temps que li escriguera unes paraules sobre els cantautors per a un treball que estava fent a la Facultat. Espere que no li importe que les pose ací també...

“...jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso...”

Ovidi Montllor

Potser és una impressió meua, però en certa forma crec que els “cantautors” sempre han estat. I quan dic sempre em referisc a que des de que la paraula s’associà amb la música per  convertir-se en cant, estic segur que el que aquella persona volia dir no seria molt diferent del que diria un cantautor de l’actualitat: cantaria l’amor i el seu amic inseparable, el desamor, cantaria les proeses del seu poble, les seues lluites i injustícies, els seus anhels, li cantaria a la gent parlant-los d’ells mateix, amb la seua veu encoratjaria els esperits i les seues paraules entendririen cors desitjosos de dolces paraules.

I ja sabem que el terme cantautor s’associa en general al moviment musical i cultural que conformaren alguns cantants, sobretot als anys 60 i 70 al voltant d’unes connotacions polítiques determinades i tot açò. En aquells anys la societat va considerar importants les seues paraules, els seus cants, convertint-los en icones de la justícia i la llibertat. Aquest missatge d’esperança s’escampava amb la seua veu en una col·lectivitat que necessitava creure que altre món era possible.

Però les meues paraules són per als “cantautors” anònims, el qui possiblement viu al nostre carrer o barri i no el coneguem,       qui amb les seues lletres i les seues cançons han fet seua la veu del seu poble, i ens conten la seua història, la de la seua gent, que no l’oficial, no la dels llibres. La seua popularitat potser no és tan gran, no actuen per a multituds, de vegades observats amb estranyesa pels veïns, escoltats amb un mig somriure irònic de qui observa i jutja des del mar de la música comercial.

Però la seua importància és ben gran , perquè els cantautors canten a aquell qui vol escoltar, la realitat que vivim amb la seua capacitat de contar-nos històries, de mostrar-nos la vida i les persones que ens envolten sota la seua mirada, irònica, dura, directa, incòmoda (per a alguns),sincera o de vegades innocent.

I del compromís diuen que fan bandera, però jo pense que sobretot el compromís el tenen amb ells mateix.

CONCERT DE NADAL 4: menjars al llit...

Bé, ja he tret un poc de temps per poder penjar l'última peça del concert de Nadal: "menjars al llit, somnis a la taula", del grup alcoià Arthur Caravan. Per a mi i per a tots els i les alumnes de Batxillerat ha estat un repte el dur-la endavant, però hem gaudit amb ella moltíssim.

Interpretar aquesta cançó és un intent d'apropar-se, escoltar i treballar a l'aula música de grups i músics que ens son ben propers, quasi veïns, amb una qualitat immensa però desconeguts per a una gran part de nosaltres.

Jo pense que per escoltar bona música de vegades és millor llevar la vista de la televisió o les orelles de les ràdios i escoltar a la gent que tenim al nostre voltant. Pense que és com una obligació moral de cada personeta interessar-se pel que passa pel seu poble o comarca  en el que fa referència als moviments artístics: almenys saber qui són i que fan. Clar, no cal que ens agrade, que això ja és un altra cosa.

Ací tenim dues versions originals de la cançó d'Arthur Caravan:

micropensament...

Al tall d'una entrada anterior, amb la referència a l'Escola de Ribera que ens cantava/contava l'Ovidi, a hores d'ara se'ns obrin nous horitzons i reptes als docents en un marc educatiu canviant. Una societat que canvia i evoluciona a la velocitat en la que ens ha tocat viure fa que les personetes que treballem i vivim l'educació tingam que estar atents a totes les noves possibilitats i recursos didàctics que ens ofereix l'entorn.

I no dic res de nou, que aquesta capacitat d'adaptació hauria de ser una de les qualitats innerents o a treballar dels professionals de la docència.

Res, un micropensament que em pega voltes.