CANTAUTORS

Una antuga alumna, Marta, em va demanar que fa un temps que li escriguera unes paraules sobre els cantautors per a un treball que estava fent a la Facultat. Espere que no li importe que les pose ací també...

“...jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso...”

Ovidi Montllor

Potser és una impressió meua, però en certa forma crec que els “cantautors” sempre han estat. I quan dic sempre em referisc a que des de que la paraula s’associà amb la música per  convertir-se en cant, estic segur que el que aquella persona volia dir no seria molt diferent del que diria un cantautor de l’actualitat: cantaria l’amor i el seu amic inseparable, el desamor, cantaria les proeses del seu poble, les seues lluites i injustícies, els seus anhels, li cantaria a la gent parlant-los d’ells mateix, amb la seua veu encoratjaria els esperits i les seues paraules entendririen cors desitjosos de dolces paraules.

I ja sabem que el terme cantautor s’associa en general al moviment musical i cultural que conformaren alguns cantants, sobretot als anys 60 i 70 al voltant d’unes connotacions polítiques determinades i tot açò. En aquells anys la societat va considerar importants les seues paraules, els seus cants, convertint-los en icones de la justícia i la llibertat. Aquest missatge d’esperança s’escampava amb la seua veu en una col·lectivitat que necessitava creure que altre món era possible.

Però les meues paraules són per als “cantautors” anònims, el qui possiblement viu al nostre carrer o barri i no el coneguem,       qui amb les seues lletres i les seues cançons han fet seua la veu del seu poble, i ens conten la seua història, la de la seua gent, que no l’oficial, no la dels llibres. La seua popularitat potser no és tan gran, no actuen per a multituds, de vegades observats amb estranyesa pels veïns, escoltats amb un mig somriure irònic de qui observa i jutja des del mar de la música comercial.

Però la seua importància és ben gran , perquè els cantautors canten a aquell qui vol escoltar, la realitat que vivim amb la seua capacitat de contar-nos històries, de mostrar-nos la vida i les persones que ens envolten sota la seua mirada, irònica, dura, directa, incòmoda (per a alguns),sincera o de vegades innocent.

I del compromís diuen que fan bandera, però jo pense que sobretot el compromís el tenen amb ells mateix.