“...jo sóc l’artista, el cantant, el pallasso...”
Ovidi Montllor
Potser és una impressió meua, però en certa forma crec que els “cantautors” sempre han estat. I quan dic sempre em referisc a que des de que la paraula s’associà amb la música per convertir-se en cant, estic segur que el que aquella persona volia dir no seria molt diferent del que diria un cantautor de l’actualitat: cantaria l’amor i el seu amic inseparable, el desamor, cantaria les proeses del seu poble, les seues lluites i injustícies, els seus anhels, li cantaria a la gent parlant-los d’ells mateix, amb la seua veu encoratjaria els esperits i les seues paraules entendririen cors desitjosos de dolces paraules.
I ja sabem que el terme cantautor s’associa en general al moviment musical i cultural que conformaren alguns cantants, sobretot als anys 60 i 70 al voltant d’unes connotacions polítiques determinades i tot açò. En aquells anys la societat va considerar importants les seues paraules, els seus cants, convertint-los en icones de la justícia i la llibertat. Aquest missatge d’esperança s’escampava amb la seua veu en una col·lectivitat que necessitava creure que altre món era possible.
Però la seua importància és ben gran , perquè els cantautors canten a aquell qui vol escoltar, la realitat que vivim amb la seua capacitat de contar-nos històries, de mostrar-nos la vida i les persones que ens envolten sota la seua mirada, irònica, dura, directa, incòmoda (per a alguns),sincera o de vegades innocent.
I del compromís diuen que fan bandera, però jo pense que sobretot el compromís el tenen amb ells mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada